Una vegada hi havia una serp roja molt llarga molt llarga que recorria la ciutat d’extrem a extrem i arribava a tots els seus racons. Era una serp molt especial: per damunt del seu Ilom podien circular xiquetes i xiquetes amb patinets o bicicletes, sempre amb alegria, amb el vent colpejant-los la cara. El vent del món. Els més menuts confiaven en la serp per a fer excursions o anar a l’escola o passejar amb els amics o visitar cals iaios. Era una serp molt divertida perquè mai s’acabava i sempre estava creixent i creixent i creixent. Cada dia arribava a més llocs. Fins i tot, més enllà de la ciutat.

Un dia de pluja van aplegar a la ciutat uns ogres armats d’afilades destrals. De seguida van vore la serp roja i la van odiar, perquè la serp era la Llibertat i era el vent i l’alegria. La van fer a trossos, tallant el seu llom roig a destralades. I la serp va quedar molt malferida i trista.

Llavors, una xiqueta de la ciutat que estava mirant la destrossa dels ogres per la finestra va baixar al carrer i els va dir que així no podrien acabar mai amb la serp. Mai, mai. Els ogres van riure sorollosament i van dir tu calla, xiqueta, que no saps res. l ella va dir que sí, que sí que sabia: sabia que les serps es multipliquen si les talles. I els ogres van deixar de riure de colp. Perquè en eixe moment, de cada tros de la serp, van començar a nàixer més i més serps roges, i ja tota la ciutat era la serp i els ogres, que no sabien anar en bicicleta, van caure per un forat i conte contat, conte acabat.

Puri Mascarell